En el II Congrés d’Educació de la Societat Catalana de Pedagogia, celebrat al mes de novembre de 2024 a Barcelona, vam reflexionar sobre un element que sovint queda fora del focus, però que sosté tota vida escolar: les relacions.
Yuval Noah Harari ens recorda al seu darrer bestseller, Nexus: una breu història de les xarxes de la informació des de l’edat de pedra fins a la IA, que entre la realitat objectiva dels fets i la realitat subjectiva de cada individu existeix una tercera capa essencial: la realitat intersubjectiva. És la que hem creat al llarg de mil·lennis a través d’acords, relats compartits i vincles humans. Aquesta realitat no és només el món que habitem, sinó també el que fem possible entre tots.
Des d’aquesta perspectiva, Ken Gergen —pare del construccionisme social— ens convida a entendre que el que ens fa veritablement humans no és el jo individual, sinó la xarxa de relacions que establim amb els altres i amb nosaltres mateixos.
En els centres educatius, aquesta realitat intersubjectiva es manifesta diàriament. L’escola no és només un espai d’aprenentatges curriculars, sinó un ecosistema relacional que influeix profundament en la motivació, el clima emocional i el creixement personal de l’alumnat. La UNESCO, en el seu Informe Global d’Educació 2024/25, demana abandonar els models jeràrquics i centralitzats per avançar cap a un lideratge més inclusiu, en què docents, direccions, famílies, estudiants i comunitat construeixin una visió compartida. Les investigacions són contundents: una cultura relacional sòlida millora el benestar, augmenta la resiliència, redueix comportaments disruptius i reforça l’aprenentatge. En definitiva, allò que succeeix entre nosaltres determina allò que aprenem, com ho aprenem i qui podem arribar a ser.
Això ens exigeix mirar-nos com a comunitat. Quins valors articulen les nostres relacions? Amb quina ètica ens tractem? Quin tipus de vincles afavorim —o dificultem— en el dia a dia? En una època marcada per la intel·ligència artificial, potser el gran repte educatiu és reivindicar allò que cap algoritme pot replicar: la capacitat humana de cooperar, escoltar, compartir sentit i construir conjuntament. Repensar la cultura relacional no és només un exercici filosòfic; és una necessitat pràctica per sostenir escoles que cuidin, que generin pertinença i que permetin als infants i joves desenvolupar-se plenament.
Aquest repensament passa per preguntar-nos com podem fomentar vincles sans entre iguals, com podem crear espais de diàleg pedagògic que no siguin una càrrega afegida per al professorat i com podem implicar famílies i comunitat de manera realista i apreciativa. També ens interpel·la a revisar les resistències al canvi, les dificultats per compartir propòsits profunds en els claustres i la diversitat de visions i valors que conviuen en qualsevol centre. L’avaluació, sovint escindida entre teoria i pràctica, també hi té un paper clau: pot ser un instrument al servei del creixement o un mecanisme que el limita.
En definitiva, parlar de cultura relacional és parlar del cor de l’escola. És reconèixer que educar és un acte profundament humà, sostingut per mirades que s’acompanyen, gestos que reconeixen i paraules que construeixen. I és des d’aquí, des de la força dels vincles, que podem imaginar centres més inclusius, més savis i més alineats amb el futur que desitgem.
Deixa un comentari